start

3 oct.-19
Assegut en unes escales, darrera el MACBA, posava l’orella en les converses dels estudiants que feien temps per entrar a la facultat. La veritat és que jo també esperava. Esperava que arribessin les primeres persones participants de la CUINA del MACBA per entrar amb elles. El meu propòsit era infiltrar-me en una sessió i fixar-me, sobre tot, en la formalització de les dinàmiques que hi duen a terme.

El primer que vaig fer al entrar fou buscar a la Yolanda, el contacte que m’havia passat la Teresa, la meva tutora del projecte final de grau. La Yolanda era una de les dinamitzadores i precursores de la CUINA, estava al corrent de la meva situació i només d’entrar em va rebre amb un somriure. De seguida vaig poder sentir el bon ambient que es respirava entre les participants d’aquest projecte. Em va invitar a quedar-me tota la sessió i em remarcà que si en acabar tenia qualsevol dubte o simplement volia parlar, em dedicaria una estona.

Mentre tafanejava l’espai vaig veure a una noia de la Massana. Només ens coneixíem de vista així que ens vam presentar i ens vam posar al dia. Resulta que feia temps que participava en el projecte de CUINA, era una de les participants més joves i precisament aquest matí volia compartir amb la resta com fer pasta fresca casolana. La gent anava arribant i agafant lloc mentre ella em feia una visita guiada per l’espai. Em va dir que tots els mobles havien estat dissenyats pel col·lectiu Makea Tu Vida i que si no els coneixia que els busqués, que tenen coses molt interessants.

La primera cosa que vaig apuntar a la llibreta va ser: “Recordatori buscar MAKEA TU VIDA”. La següent va ser un esquema de la paret. La utilitzaven com a pissarra! i en ella hi tenien tres blocs; el primer era una llista de temes d’interès que havien redactat de forma col·lectiva, el segon eren receptes i el tercer eren ingredients també redactats a partir d’un cert interès del grup. L’element de la pissarra era clau. Suposava un recurs visual que situava als participants a mode d’agenda.

Encara no havia acabat l’esquema quan la dinamitzadora va presentar a una noia del grup que tenia preparada una xerrada sobre Feminisme i Cuina. Va resultar tant interessant que es va allargar i es va haver de posposar el taller de pasta casolana. El poc temps restant que quedava el van aprofitar per desenvolupar una altre activitat que en deien “el diccionari”. També era en grup i de forma participativa. Entre tots i totes decidien quines paraules podien posar en el diccionari i de forma col·lectiva en treien una definició que anotaven i guardaven per una possible futura publicació.

Al acabar, despès de donar-li les gràcies, li vaig preguntar per la pissarra i em digué:

- Mira... la pissarra com pots veure funciona com una agenda física i pública. En ella hi englobem temes, receptes i ingredients. Avui, com has pogut veure, ens tocava el tema del feminisme. Ha sigut un dia especial... ja que al final no hem cuinat! Però, el que es sol fer és relacionar temes amb receptes i ingredients per crear espais d’aprenentatge i comunitat a través de la cuina.

3 oct. -19_ Visita a la Cuina del MACBA
4 oct. -19_ Taller de Casa Carlota al Blanc Festival, Museu del Disseny de BCN
11 oct. -19_ Cervesa i patates amb una animadora
26 oct. -19_ Experiment a la Residència INTEGRA
29 oct. -19_ Primers contactes amb la Fundació AURA (1)

4 nov. -19_ Primers contactes amb la Fundació AURA (2)
5 nov. -19_Trobada amb Jaume Romagosa (tema pistes i buscar col·laboracions)
13 nov. -19_ Experiment a Casa Carlota (tema testejar activitats)
20 nov. -19_ Seguim amb Fundació Aura
21 nov. -19_ Cafè amb llet amb una Terapeuta Ocupacional (tema agafar pistes, compartir idees i buscar col·laboradors)
21 nov. -19_ Tutoria amb Laura Ciria (tema preparar entrevistes als diferents professionals)
30 nov. -19_ Cafè i bikini amb els amics

2 des. -19_ Té negre amb en Jaume Romagosa
3 des. -19_ Té latte chai amb la Belén (Terapeuta Ocupacional) [T. elaboració d’estratègies]
9 des. -19_ Suc de taronja i un entrepà de formatge amb en Sebastià (tema possible col·laboració)
19 des. -19_ 2a jornada disseny per a tothom MUHBA
30 des. -19_ te negre i pizza amb Jaume Romagosa

6 gen. -20_ 30min de descans a INTEGRA.
7 gen. -20_ replantejament
9 gen.-20_ultima reunió abans de començar els tallers
10 gen. -20_ primer dia de taller

11 oct.-19
Si hagués de remarcar una frase de la trobada d’avui, seria la següent:
“Si estás abierto verás como las oportunidades te llegan solas”.

Aquesta és una de les primeres coses que em comentà la Yaisa al acomodar-nos en un bar prop de l’estació de trens. La Yaisa és l’animadora de la residència per a gent gran “Domus Vi” de la ciutat de Sabadell. Ens vam conèixer treballant en l’equip de monitors i monitores de les colònies del CEIB (Centre d’Estimulació Infantil de Barcelona) de l’estiu del 2019. Va ser una de les primeres persones que em va venir a la ment quan vaig entendre que necessitava més punts de vista per desenvolupar el meu projecte final de grau.

Quedar amb ella va resultar molt fàcil gràcies a la passió que sent per la seva feina. Vaig agafar un tren cap a Sabadell, em vaig plantar a la seva residencia i la vaig esperar a la sortida. Al veure’ns ens vàrem donar una abraçada, li vaig preguntar que tal li havia anat el dia, la vaig acompanyar a comprar tabac, ens vàrem asseure en un bar i vàrem demanar dues mitjanes. Just al asseure’ns em va dir:

- ¡Cuéntame! ¿Qué tienes pensado?

Li vaig començar a explicar el projecte des de zero. Començant per la valoració personal de que tots tenim quelcom a compartir amb la resta (inquietuds, motivacions, problemes, etc.) i que podia ser molt interessant crear un espai on a través de dinàmiques de grup incentivéssim el coneixement compartit i el vincle entre les persones... No vaig haver de seguir massa més per veure que compartíem interessos i immediatament em va explicar un munt d’activitats que ella mateixa havia dinamitzat amb la gent gran de la residència. Però abans em va donar una classe magistral sobre el context. Em va dir:

- No puedes empezar ningún proyecto sin antes estudiar la situación del entorno. Por ejemplo; en la residencia no solo están los usuarios. Tienes que tener en cuenta las distintas profesionales que se encuentran y qué trabajo hacen, tienes que estar en sintonía con ellas y avanzar hacia una misma dirección. Luego la residencia en sí se encuentra en un barrio concreto donde suceden actividades concretas y propias como en todos los barrios... también hay otros centros como; centros de día, centros cívicos, etc. Que no está de más tenerlos en cuenta.

Després de la teoria em va posar un exemple pràctic que vaig trobar molt interessant. Em va explicar que els usuaris volien més hores d’activitats lúdiques dirigides. El problema era que ella era (i és) la única animadora de la residència i treballa o bé de matins o bé de tardes. Aleshores els hi va proposar pintar el que sentissin deixant de banda el binomi de “dibuixar bé o malament” quan ella no hi fos. I així ho varen començar a fer. De seguida un grupet va agafar la costum de pintar quan ella era fora i quan arribava, posaven en comú els resultats.

El següent repte amb el que es va topar fou que persones amb diversitat intel·lectual també mostraven interès per pinar però, es menjaven la pintura! Va fer una pausa, em va mirar amb uns ulls ben oberts i em digué;

- ¿Sabes que hice? ¡Café tío!

Per mi, aquell instant va ser igual de brutal que la solució que hi va trobar. Inclòs un dia els va proposar pintar amb xocolata! Quan li vaig dir que sonava súper divertit em va dir;

- Ya ves, y luego hicimos una primera exposición en la resi con su inauguración y todo… puse una cinta roja, les ice cortarla con unas tijeras gigantes… bueno un show! Después hicimos otra para los familiares y amigos y después, ¿recuerdas lo del contexto que te dije? ¡Pues la llevamos a un centro cívico del barrio!

26 oct.-19
Farà mig any que vaig començar a treballar a la residència de la Fundació INTEGRA. Una residència especialitzada d’Olot amb persones adultes amb diversitat intel·lectual i funcional. Formo part d’un equip de quatre educadores i la veritat és que procurem fer activitats prou diverses (a part de les tasques pròpies d’una residència com podrien ser les higienes i les cures).

El cap de setmana del 26 va ser molt curiós, molts usuaris es trobaven fora (per temes familiars i/o lúdics). A la residència només teníem cinc usuaris! Quan el més usual és tenir-ne cap a una vintena. Aprofitant la tranquil·litat de la situació em vaig dirigir a la Carme, una usuària que es contenta passant les fulles de les revistes. Tots els equips d’educadores coincidim quan diem que la Carme és una usuària que mai es queixa per a rés, que no parla molt però, que si es conversa amb ella de seguida es veu que és una persona molt animada i divertida.

Li vaig dir:
- Hola Carme, que et sembla si fem un dibuix entre els dos?

Al cap d’un petit moment, amb un fil de veu, em va dir que val. Vam agafar un color cadascú i vaig començar a fer un punt en un paper. Li vaig dir que allò era un ull i la vaig animar a dibuixar un altre ull, intentant construir entre els dos l’inici d’un personatge. Encara no havia vist mai dibuixar a la Carme! I no seria per vegades que ho havia intentat. Quan li donava un full en blanc la Carme el guixava repetint el mateix moviment de canell sense moure el braç, s’hi podia estar hores, canell amunt canell avall... i quan li donaven una fulla impresa amb alguna il·lustració tampoc hi havia massa diferència, canell amunt canell avall. La situació era meravellosa, jo dibuixava una cella, ella dibuixava l’altre, jo dibuixava el nas, ella dibuixava la boca,... i així fins al punt que jo només preguntava:
- Què més podem fer?

I ella responia: “les orelles”.
- Hi on van les orelles?

I ella responia assenyalant: “aquí i aquí”.

La reflexió que n’extrec és que persones com la Carme, poden proposar, opinar i ser creatives si se les hi facilita un mètode.

29 oct.-19_
Després de 2 intents fallits, finalment vaig poder quedar amb la Marta la responsable d'inserció i voluntariat de la fundació AURA.

Tot va començar en un dels tallers creatius de La Casa de Carlota on des de finals de setembre estic cursant les pràctiques del Grau. Allà vaig conèixer en Joan i poc a poc em va anar parlant de la fundació AURA on ell també n’és usuari. M’explicava que hi feien un munt d’activitats i només calia veure-li la cara per veure que s’ho passava bé. Em va semblar que seria bo conèixer de més a prop aquesta fundació així que li vaig preguntar si creia que podria anar un dia a veure la fundació en persona. Ben content em va dir que sí acompanyat d’un “vina, vina, festa, festa!”.

Vaig buscar la web de la fundació i vaig enviar un correu a l’àrea de voluntariat. A la mateixa setmana, la Marta em va respondre. Li havia semblat interessant la proposta! Vam acordar un dia per veure’ns, no va poder ser. Vam acordar un altre dia per veure’ns, tampoc va poder ser però, com es sol dir, a la tercera va la vençuda!

Només d’entrar, a les 9 menys 10, coincidia amb l’arribada d’altres usuaris que, a conta gotes, anaven formant un grupet. No vaig poder evitar escoltar-los, estaven parlant de política! Com les dretes s’estaven organitzant, agafant força i el perill que suposava l’extrema dreta tant per persones amb la seva situació com per d’altres. Ho vaig trobar súper interessant i és el primer que li vaig comentar a la Marta una vegada reunits en una aula buida on començàrem la nostra petita reunió.

La reunió va servir per conèixer-nos millor. Em va parlar de tots els projectes oberts a la fundació, li vaig parlar de les meves inquietuds, li vàren semblar interessants per la fundació i em va posar en contacte amb la Mar.

Des d’aleshores vaig estar provant dinàmiques de Casa Carlota a Integra.

Per què?
Per veure si persones amb majors dificultats cognitives responien bé en certes activitats creatives.

Resultat:
millor de l'esperat

Dinàmica utilitzada a Casa Carlota,

un estudi de disseny professional amb un equip creatiu de persones amb diversitat funcional i molt més.

4 nov. de 19_
La Mar era i és la responsable de Formació. Ella coordinava junt amb les seves companyes totes aquelles activitats relacionades en formacions pels usuaris (cuina, anglès, gestió de l’economia, etc.). En aquest paraigües de formació és on em va proposar obrir un espai pel meu projecte.

Vàrem acordar dates i abans d’acabar li vaig preguntar per altres voluntaris. La meva intenció era presentar la meva proposta a altres voluntaris que s’hi volguessin sumar i va sorgir el nom de Jaume Romagosa. A la mateixa tarda, ens vàrem posar en contacte.

5 nov. de 19
No sabia quina pinta feia, només que era un home jubilat però, molt actiu. Ell només sabia que jo era un estudiant d’art i disseny. Tal i com havíem quedat, a les 15h em va trucar i vam acordar trobar-nos al mercat de Les Corts. Al veure a un home gran lligar la bicicleta a una farola del davant del mercat vaig pensar; ha de ser ell. Efectivament era ell.

Ens vàrem asseure en una cafeteria del mateix mercat i vam començar a compartir idees i experiències. Érem dues cotorres que ens perdíem entre metàfores. Si una cosa estava clara és que teníem unes inquietuds similars i el millor de tot és que ell ja portava una maleta carregada d'experiències. En cada una d’elles trobàvem similituds i vincles amb la idea de projecte que li presentava.

Recordo que em va dir que si es dissenya quelcom focalitzat a les persones amb diversitat funcional el mateix servirà per molts més col·lectius. I m’explicà dos casos, el primer d’un noi que coneixia que va quedar en cadira de rodes i li varen construir una rampa per poder accedir a l’escola. Aleshores es veu que tothom feia servir la rampa! des del transportista que portava productes al bar fins els propis estudiants. Resulta que anar per la rampa era més ràpid i pràctic que anar per les escales. El segon cas fou un projecte seu personal on volia explicar unes pintures a unes persones invidents. Va acabar realitzant unes caixes amb aromes, músiques, volums, etc. que contextualitzaven cada quadre. Va portar la idea a diferents institucions i escoles que li varen negar la proposta per temes de pressupostos. No obstant al final, portant el projecte en una escola es va adonar que allò que havia dissenyat per persones invidents aportava coneixement a tot tipus de persones, no només a les invidents.

La conversa es construïa amb un munt de “clar perquè això...” “clar perquè allò...” “en relació amb el què m’estaves dient...” fins que va veure la hora. Se’ns havia tirat el temps a sobre i va tenir que marxar al metge. Vam acordar mantenir el contacte per anar compartint idees, em va invitar al cafè, es va posar el casc, va deslligar la bici i va començar a pedalejar direcció al CAP.

Visita
a la Cuina del
MACBA

Cervesa
i
patates
amb una animadora

imatges de l'exposició de la Yaisa
amb escrits de les participants

primers contactes amb la fundació AURA (1)

primers contactes amb la fundació AURA (2)

trobada amb Jaume Romagosa (1)

provant dinàmiques a la residència
INTEGRA

13 nov.-19

En Joan és un dels dissenyadors de Casa Carlota. Dins l’estudi és famós per la seva tipografia. Forma part de l’equip creatiu amb autisme i síndrome de Down. Els dies que ve a treballar s’emporta una carmanyola, és el primer en començar a dinar i l'últim en acabar. Quan arriba l’ambient es destensa i la gent es suma a dinar amb ell.

Aprofitant l’estona del cafè li vaig demanar si em podia ajudar amb uns textos. La meva intenció era preparar unes fitxes per una possible activitat anomenada "fitxa de súper heroi/ïna". M'ajudà amb la part tipogràfica i al acabar, li vaig proposar fer l'activitat.
Aquest va ser el resultat:

Nom i edat ho va completar bé.

Amb els súper poders va ser més complicat. Es mostrava callat, amb els ulls ven oberts, un somriure i es balancejava de forma intermitent. Li vaig posar alguns exemples personals per si l'ajudaven i al cap d’uns instants digué: "Sortir de casa i anar de festa!"

A la hora de descriure les debilitats es va quedar pensatiu durant una bona estona... jo no volia ni interrompre els seus pensaments ni tampoc suggestionar-lo, així que els dos ens vàrem quedar en silenci una bona estona (a mi se’m va fer molt intensa). Al final li vaig proposar deixar la pregunta per més endavant i va accpetar.

- quines són les teves preocupacions?

En mig d’un altre silenci de cop diu: "ahhh! Ja se la resposta d’aquesta" (assenyalant la casella de les debilitats). La seva debilitat era deixar-se les claus de casa! Seguidament vàrem reprendre les preocupacions que foren quedar a les fosques (tant a la discoteca com a casa). Finalment el què li agradaria millorar de la ciutat (els seus motius de lluita) seria que la gent l’ajudés a mirar si la targeta del metro havia caducat o no.

súper poders_

"Sortir de casa i anar
de festa"

debilitats_

"A vegades em deixo les claus de casa"

preocupacions_

"que s'apagui
el llum"

motius de lluita_

"que la gent m'ajudi a veure si la targeta del metro està caducada o no"

procés dibuix Carme P

la Carme P fa de càmera

dibuixem amb Carme V

20 nov.-19
Desprès de “l’experiment” de Casa Carlota amb en Joan (un dels possibles participants al taller Laboratori Creatiu) volia quedar amb els de la fundació perquè m’aconsellessin sobre recursos i/o activitats que els hagin servit per dinamitzar les seves sessions.

Vàrem quedar, ens vam posar al dia, li vaig mostrar tot el que havia avançat en quant a planificació i estructura del projecte. Li va semblar bé, li vaig demanar consell sobre dinàmiques i activitats. Em va mostrar les que usen al centre. Targetes amb frases on es demana l’opinió als participants, serveixen per iniciar converses, debats, etc. funcionen sobretot les activitats orals per sobre les escrites. Vam parlar dels dies i em va confirmar dos equips de treball, un als dimarts matí i un altre als divendres per la tarda. A la conversa va sorgir el tema d’estudiants en pràctiques i després de mostrar-li el meu interès en sumar coneixements de diferents àmbits em va dir que miraria si s’hi pot sumar algun/a estudiant en pràctiques de psicologia i/o educació, etc. Tot un èxit!

Seguim
amb la fundació AURA (3)

21 nov. -19
La Belén és una terapeuta ocupacional (TO), ens vam conèixer als campaments del CEIB l’estiu passat (els mateixos campaments on també vaig conèixer a la Yaisa entre altres professionals). Tot i no coincidir massa en els campaments ens vàrem seguir per instagram. De comentar una imatge, una cosa va portar a una altre i amb aquestes que ens vàrem posar al dia. Havia deixat el CEIB i des de setembre treballava en dues clíniques on exercia de lo seu, TO. Quan li vaig parlar del projecte que tenia en ment de seguida va mostrar interès, hi veia possibilitats! Ho va parlar amb les psicòlogues del centre i també varen mostrar interès.

El centre es diu COADI i en la seva web es defineixen així:
“Somos un centro integral especializado en la detección, diagnóstico e intervención de personas con dificultades, retrasos, trastornos del neurodesarrollo. Nuestro equipo multidisciplinar incluye profesionales (neuropsicólogos, psicólogos, psicopedagogos, logopedas, fisioterapeutas, terapeutas ocupacionales…), que atienden a personas de diferentes rangos de edad. COADI, desde un enfoque evolutivo y educativo, tiene como objetivo principal ayudar a las personas (niños, jóvenes y adultos) a explorar, interactuar y adaptarse a su mundo a lo largo del ciclo vital. Nos esforzamos para maximizar el potencial de aprendizaje y de comunicación mediante la capacitación de nuestros usuarios y sus familias, para mejorar su calidad de vida. Nuestro equipo tiene como objetivo ofrecer un tratamiento del desarrollo global bien equilibrado y de alta calidad, para permitir a las personas vivir plenamente según sus necesidades individuales.”

Hi veia molta relació amb la teràpia ocupacional, em va dir que em passarà bibliografia i em proposà dissenyar junts una taula de valoració entorn la independència, la motivació, etc. Ah! m'explicà també la diferencia entre autonomia i independència (poder fer VS. ganes de fer). M'aconsellà tenir bibliografia de tots els moviments que volgués dur a terme i acabàrem amb una conversació on coincidíem sobre la importància de la motivació intrínseca.

Finalment quedàrem pel dia 3 de desembre per seguir avançant.

Trobada amb la Belén
(TO)

30 nov. de 19_
Estàvem fent un cafè i posant-nos al dia quan sortí el tema de la uni. Els vaig parlar del projecte. Per explicar-lo els hi vaig dir "imagineu que som un col·lectiu (de nens, de persones grans, etc.). Aleshores a través de dinàmiques, activitats, jocs el meu objectiu és que entre tots ens coneguem més, creem més vincle i trobem uns interessos o preocupacions comunes per afrontar-les des del disseny".

- Però com ho fas això?

Els hi vaig parlar de la primera activitat que tenia en ment, la de quin tipus de súper heroi /heroïna series. En German que és skater, interromp diguent: “caure i no fer-me mal”, la Nàstia estudiant de turisme digué: “poder retenir molts coneixements” i l’Andrea, infermera graduada: “poder curar a tothom”. Després els hi vaig explicar el que em va dir en Joan, un il·lustrador amb autisme (sortir de casa i anar de festa, no deixar-me les claus, que la gent l’ajudés a veure quan caducava la targeta del bus, etc.). també els vaig explicar que no va ser fàcil i que per persones amb diversitat intel·lectual podia ser un exercici complicat. Tal i com m’havia explicat la Belén, molta gent amb diversitat intel·lectual es perd amb les preguntes obertes i una bona estratègia podria ser donar-los-hi opcions concretes. Aleshores vaig pensar en el joc de mar o muntanya. Els amics no el coneixien, així que els vaig explicar que simplement consistia en fer preguntes atorgant dos opcions. Lògicament la primera pregunta era; què prefereixes mar o muntanya? Amb aquestes que en German salta dient “Ah, jo muntanya!”, miro a la Nàstia i li repeteixo la pregunta, resulta que ella es decantava més pel mar. No vaig tenir temps de preguntar-li a l’Andrea que ja havien iniciat un debat. Jo vaig riure i els hi vaig dir "doncs imagineu la mateixa dinàmica amb preguntes més controvertides. Lògicament encarades a un col·lectiu o un altre".

En resum, es va crear un clima de debat i diàleg molt interessant, no el vaig voler tallar i em va fer repensar els tempos. Potser els horaris (que tenia previstos pels tallers) es tindrien que replantejar i dedicar, per exemple, els dos primers dies únicament en realitzar dinàmiques per reforçar vincles, conèixer-nos millor, aprendre a respectar-nos, etc. i després encarar les activitats i al grup a realitzar un què més enfocat en l’àmbit del disseny.

*Potser no s’ha de tenir tot pautat i mostrar-se obert al present i al pervenir, tal i com deia la Yaisa...

2 des. 19
Havíem quedat a “Laie” una llibreria - cafeteria - restaurant. Vaig arribar abans, vaig passejar-me per la llibreria i com no, vaig acabar amb dos llibres. “Educa’ls per cooperar” i “rEDUvolution”. Per sentir-me menys culpable de posar-me a gastar a principis de mes vaig pensar: “Va! me’ls auto regalo ara que s’acosta el nadal. A més diuen que els llibres sempre són una bona inversió...”

Vaig passar per caixa i vaig pujar a la cafeteria. Entre glops de té fullejava el primer llibre i abans de fer l’últim glop va arribar en Jaume Romagosa. La conversació va girar entorn al disseny de jocs, “artefactes” (com ell en deia) que ell mateix feia “per amor a l’art”. Després els portava a diferents centres, entitats, etc. els hi presentava i els hi regalava. Per WatsApp havíem compartit idees sobre jocs que m’agradaria implementar al projecte “Laboratori Creatiu”(part pràctica del TFG) que es realitzaria a la fundació AURA.

Entre mans teníem un “mar o muntanya” que calia replantejar-se per fer-lo més inclusiu i més adaptat als col·lectius amb els quals es volia treballar (tenint en compte els consells de la Belén). Amb l’objectiu de descobrir interessos, motivacions, preocupacions, etc. dels i les participants, vam acordar que els propers dies faríem un llistat de binomis. Realitzaríem un filtrat i ell s’encarregaria d’il·lustrar-los. Finalment els maquetaríem com unes fitxes que ens permetessin jugar a “mar o muntanya”. Però no a un mar o muntanya qualsevol. Estàvem parlant sobre construccions de significats (arrel d’un comentari que li vaig fer sobre metodologies VTS) i em va proposar com a primer pas, fer un joc de parelles (vaig pensar amb activitats de logopèdia que havia estat investigant) la idea em va semblar fantàstica! Les fitxes tindrien pistes per relacionar-les amb el seu antònim (construint així significat) i després jugaríem al “mar o muntanya” (que ens ajudaria a saber més del grup).

Vam estar organitzant idees, altres propostes, possibles col·laboracions amb altres institucions, possibles vincles amb alumnes de la massana, etc. Un munt de coses disperses que ja veuríem més endavant com acabarien...

Té
amb en Jaume Romagosa

propostes del mar o muntanya visual

3 des. de 19_
Vam quedar, com la darrera vegada, a plaça universitat. Com que aquesta vegada no estaven netejant pintades em vaig poder asseure en un d’aquells bancs llargs on els skaters solen patinar. Vaig treure el mòbil per veure la hora i vaig veure un missatge de la Belén disculpant-se perquè la rentadora del seu pis (paraules textuals) “havia explotat”. Li vaig dir que no es preocupés i que l’esperaria en alguna cafeteria. Alço la mirada, miro a l’esquerra, miro a la dreta, veig un Starbucks, segueixo buscant... No me’n vaig anar gaire més lluny, al costat veig una cafeteria anomenada Buenas Migas. Entro i em demano un té amb llet, em claven tres euros i vaig asseurem al fons del local. He de dir que era molt acollidor, a més tenia els llibres que el dia abans m’havia comprat així que no em feia res haver-la l’esperar.

Va arribar la Belén i després d’un “jiji –jaja” ens vàrem posar per feina. La vaig informar dels progressos que estàvem realitzant amb en Jaume Romagosa (les fitxes pel joc de mar o muntanya). Això va donar lloc a que sortís el tema dels pictogrames. Resulta que una persona que utilitza pictogrames per comunicar-se prèviament ha estat educada en uns pictos concrets i per molt semblants que ens puguin semblar, la persona que es comunica amb pictogrames només compren i assimila els que ja ha interioritzat. En part ja m’ho temia, havia estat xafardejant pictogrames i no acabava d’entendre el seu funcionament (doncs n’hi havia que realment trobava confús el seu significat). Amb les explicacions de la Belén tot em va quadrar més. Tot i que l’activitat no es pogués realitzar en determinats col·lectius li semblava que podia funcionar molt bé en altres com; gent gran, infants i en persones amb alguns espectres de diversitat intel·lectual.
Vam dissenyar unes escales de valors per avaluar les accions del projecte i vam delimitar algunes idees. Aquest pas em va semblar súper important. Vam acordar que com el concepte de salut era molt extens i complicat ens centraríem en la categoria d’autoconcepte la qual pertany dins de salut mental i els resultats (segons la Belén) poden ser menys qüestionables i igual de rellevants (em va remarcà que el concepte de salut podia ser pantanós així com el de felicitat).

-Què significa pel col·lectiu usuari de COADI millorar el seu autoconcepte?

- Principalment la confiança. La qual deriva a:
- Millorar l’Autonomia (perquè et sens més capaç de fer les coses).
- Apoderament
- Independència (+èxits + ganes d’afrontar nous reptes, i baixa la frustració, s’aprèn de l’error)
- Millorar la confiança en les habilitats socials de la persona
- Percepció de la pròpia salut

En relació al acumular més èxits que es traduïen en augmentar les ganes d’afrontar nous reptes, em va parlar del “repte just”. Una metodologia que s’adequa en objectius i forma segons el grup d’intervenció. Es basa en un conjunt de reptes que “augmenten” de nivell. Els primers són súper fàcils, per X persona o col·lectiu determinat. Superar el primer repte (cosa assegurada si es planteja bé) augmenta l’autopercepció de capacitat així que, en principi la persona afrontarà amb més ganes el següent repte. Així fins arribar a aconseguir que la persona o grup s’impliqui en un repte que de bones a primeres potser no hauria acceptat.
Vaig trobar súper interessant aquesta “manipulació” perversa i meravellosa. L’activitat de mar/ muntanya es podria plantejar des del repte just! És més tot el projecte es podria plantejar des d’aquest punt. Quantes activitats pedagògiques i no pedagògiques parteixen del repte just! Si repasso la meva vida quantes vegades m’han colat aquest “repte just”! o quantes la he colat jo sense saber que estava definida aquesta metodologia... ara penso en videojocs, estafes, esports, aprenentatges,... quina potència te el repte just! I és potent perquè, en certa manera, afecta a la motivació intrínseca i a l’autopercepció de les capacitats.

Té latte chai amb la Belén

30 des. de 19_
Parlem però, no compartim massa els objectius...

Pizza amb Jaume Romagosa

proposa activitats centrades en elles mateixes

ex: taller de màscares

la meva intenció és realitzar activitats trampolí

ex: buscar un nom per l'equip

casa carlota
16 set. 19
13 nov. 19

fundació aura
29 oct. 19
4 nov. 19
20 nov. 19
9 gen. 20

integra
26 oct. 19
6 gen. 20

cuina macba
3 oct. 19

Jaume R.
5 nov. 19
2 des. 19
30 des. 19

Belén
21 nov. 19
3 des. 19

cuina macba
3 oct. 19

fundació aura
29 oct. 19
4 nov. 19
20 nov. 19

Jaume R.
5 nov. 19
2 des. 19
30 des. 19

integra
26 oct. 19
6 gen. 20

casa carlota
16 set. 19
13 nov. 19

Belén
21 nov. 19
3 des. 19

fundació aura
29 oct. 19
4 nov. 19
20 nov. 19

Jaume R.
5 nov. 19
2 des. 19
30 des. 19

Belén
21 nov. 19
3 des. 19

Jaume R.
5 nov. 19
2 des. 19
30 des. 19

6 gen. 20
L’equip de cap de setmana estàvem fent el descans i com sempre aprofitem per menjar alguna cosa. Aprofito que dos de les noies comenten xafareigos de gent d’Olot per parlar amb la Irma. Una noia que li interessa igual de poc que a mi el que faci o deixi de fer la gent d’Olot amb la seva vida.

No se si ja he parlat d’ella en alguna altre nota. La Irma va començar a treballar un dia després del meu primer dia d'INTEGRA i des d’aleshores sempre hem anat al mateix equip. Tot i que allà totes exercim com a educadores ella va estudiar Logopèdia i compagina la feina de caps de setmana amb una de dilluns a divendres en una llar d’infants anomenada La pasta de sal (també a Olot). Els seus pares provenen del món social, la seva mare és professora i el seu pare treballa en l’àmbit de la integració social. Un dia em comentava que potser per aquests motius ella també s’ha mogut per aquests àmbits. Què més puc dir de la Irma... és una noia súper tranquil·la i comparteixo el seu posicionament en contra d’aixecar la veu als usuaris quan aquests es mostren desafiants i/o no compleixen les nostres demandes. De tant en tant comentem estratègies que ens han funcionat i sobint em parla de referents que ella segueix a instagram encarats a l’educació infantil però, que exposen recursos variats de reconducció de conducta (per exemple) que també són funcionals amb usuaris de la residència, persones adultes amb diversitat funcional.

Amb aquestes que al tenir un moment de descans li pregunto.

- Ostres Irma, em podries ensenyar alguna compta d’aquelles que segueixes sobre el reforç positiu, l’educació infantil, etc?
Amb un somriure em diu sí i tant! treu el mòbil i me’n i explica unes quantes mentre me les vaig anotant. Al arribar a casa vaig t’afenejar les publicacions d’un dels referents que m’havia donat.

L’Álvaro Bilbao és un neuropsicòlog centrat en l’educació infantil i defensor de l’anomenada educació positiva. Com deia, en una de les seves publicacions l’Álvaro explica quines necessitats psicològiques de l’infant atén un ninot de peluix. I per fer-ho ens ensenya dos exemples en un vídeo. El primer que ens mostra és un gos que si se li pressiona l’orella borda, que mou les potes, per tant, camina de forma mecànica i compta amb una corretja. Segons l’Álvaro aquestes característiques (a part de possibles publicitats dedicades al producte) faran que a l’Infant li sembli molt atractiu doncs s’imaginarà que el treu a passejar, etc. En definitiva el gos sembla que estigui viu però, no ho està. És un peluix mecànic que l’únic que fa és caminar i bordar. Això, segons ell, farà que el nen o la nena se’n cansi de seguida. Afegeix que “quan l’Infant surti al carrer veurà que el gos camina molt poc i que és un rollo”. El que l’Infant experimentarà és que aquell gos fa dos coses i com que fa dos coses, li costarà molt imaginar-se altres tipus de jocs amb el mateix.

Al·lega que la finalitat d’un joc en sí és desenvolupar la imaginació i si una joguina, com l’esmentada anteriorment, està tant desenvolupada, quarta la imaginació de l’Infant ja que ho dona tot fet, remarca que això dificultarà el sorgiment de noves idees.
El segon peluix que ens mostra, a part de la mida és un peluix que a diferència de l’altre no posseeix res de tecnologia. És un peluix que no fa absolutament res. I precisament com que no fa res, l’Infant podrà jugar a fer un piló de coses amb ell. El pot acariciar, el pot pentinar, li pot agafar dels bigotis, li pot explicar un secret aixecant les orelles, li pot agafar la pota i fer que es rasqui el morro, es pot fer carícies amb la mateixa, el pot fer aplaudir i un munt de coses més que l’Infant sol es pot inventar gràcies a que el peluix no està dissenyat perquè faci res. Aquest segon peluix deixa tot l’espai imaginatiu al infant.

Bé, el que n’extrec d’aquí, al igual que metodologies que funcionen tant per tractar amb infants com amb certs adults és el paral·lelisme metodològic però, en aquest cas amb la proposta del meu projecte.

Per un costat he llegit articles que, al igual que diferents professionals de la salut m’han aconsellat, donar exemples així com opcions a la hora de plantejar activitats “obertes” és bo per a persones amb diversitat intel·lectual. Tot i que es puguin plantejar de forma allunyada de paternalismes no puc evitar certa incomoditat. I si condiciono en excés? I si tanco possibles vies d’actuació? Etc. Per l’altre banda veig la potència imaginativa (per tant també creativa) de la simplicitat de determinades situacions.

30min de descans a INTEGRA

integra
26 oct. 19
6 gen. 20

9 gen.-20
Havíem quedat a les 9:15h, la Mar tenia una sessió a les 10h així que només teníem ¾ d’hora per acabar d’afinar algunes qüestions.
El primer que li vaig preguntar era si ja coneixia el grup del divendres i si era així, si me’n podia donar unes pinzellades. La Mar em va fer que sí amb el cap i va marxar. Al tornar em va ensenyar una fotografia de l’horari assenyalant el grup del divendres. Resulta que el primer nom era el d’en Joan de Casa Carlota! Al final s’havia apuntat al taller. Em va fer molta il·lusió veure’l. La Mar repassà els noms de la resta i aprofità que coneixia amb en Joan per dir-me que en aquell grup, en Joan seria l’usuari amb més dificultats. M’ho vaig prendre com una bona noticia doncs en Joan, en comparació amb els usuaris de la residència d’Olot, era molt més autònom i independent. És més a Casa Carlota és un dels creatius més ben valorats. Em donà una pista des d’on adaptar les activitats i com he dit em feia especial il·lusió que fos un dels set participants del grup del divendres. Em seguí parlant de diferents participants i em vaig quedar amb que era un grup que els agrada xerrar, moure’s i que tant la lectura com l’escriptura els costa. Vaig pensar cap problema, segur que ens en sortirem!

El segon que li vaig preguntar era si ja teníem un lloc assignat pels tallers, resulta que sí i no un sinó dos. Als dimarts ocuparíem una de les aules més àmplies amb possibilitat de retirar unes mampares i sumar una segona aula (aquesta estava equipada amb una pissarra i una televisió). Respecte l’aula del divendres era molt més petita, al igual que l’anterior tenia una pissarra però poc més.
El següent que li vaig preguntar era si podríem disposar d’un espai físic permanent per a cada grup a mode de pissarra. Em respongué:

- a cada aula hi ha pissarres però...

i la vaig tallar amb un:

- “No, tranquil·la, no m’he expressat bé, amb pissarra volia dir un espai referencial que ens servis a mode de reforç visual on, al llarg de les setmanes, poguéssim anar intervinent segons el desenvolupament del projecte.”

Em mirà pensativa i vaig seguir... “podria ser un tros de paret (mentre li assenyalo espais inutilitzats blancs), darrera la porta (una altre superfície neta i inutilitzada) o inclòs les finestres ja que són grans i també es troben lliures. Quan li vaig mencionar les finestres em digué: Va, sí! Utilitza les finestres. Li vaig remarcar si hi podríem deixar la informació al llarg dels dies (la idea de permanència) i afegí: “sí, em sembla bé així la resta de grups i companyes veuran què esteu fent. Per tant via lliure.”

Respecte les expectatives i inquietuds dels professionals d’AURA hi havia molta curiositat pel què faríem o no faríem en el grup de l’anomenat Laboratori Creatiu, em resultava graciós perquè, en aquell moment, jo compartia les mateixes incògnites però, amb l’optimisme i la confiança creativa de que tot aniria bé.

Tema materials li vaig preguntar si podríem disposar d’una impressora a part d’estris bàsics com retoladors, papers, tisores i cinta adhesiva. A rés em digué no.

Per acabar li vaig preguntar, amb possibles dinàmiques en ment, si els participants controlaven el WhatsApp. Em digué que no massa, que “en feien un mal us” o que simplement no el controlen com és el cas den Joan. Li vaig explicar la meva intenció, “era per un exercici de fotografia que volia proposar entre la primera i la segona setmana inicial per... continuar en moviment des de casa”. I li comento el pla B per veure que en pensa. Podria dóna’ls-hi unes fitxes en acabar la sessió a les famílies perquè els ajudessin i així involucrar-los al mateix temps? A la mar li va semblar molt bé, em confessà que les famílies moltes vegades deixen als seus familiars a la fundació i a penses saben què hi fan. D’aquesta forma, com es sol dir, en matàvem dos d’un tret.

fundació aura
29 oct. 19
4 nov. 19
20 nov. 19
9 gen. 20

última reunió abans de començar els tallers

Al migdia vaig decidir anar a la biblioteca, doncs la que tinc més a prop no tanca els dijous pel migdia, vaig entrar pensant en tot el què havia d’acabar de preparar pel següent dia. Anava pensant per dintre; “si us plau que no hi hagi molta gent i que hi hagi un endoll lliure...” quan de reüll veig un llibre en la secció de novetats just al costat de la màquina dels retorns. De títol posa L’educació física en els centres educatius: infància, joventut i moviment i de subtítol materials per a l’acció educativa. L’agafo pensant que el pitjor que pot passar és que el passegi i el fullejo mentre segueixo en busca d’un lloc lliure. Un cop assegut retorno al inici del llibre i cito textualment:

“[...] l’activitat física no té el mateix reconeixement dins el sistema educatiu: l’alumnat té poques hores d’educació física a la setmana, no es considera una assignatura troncal, els claustres encara hi ha companys de professió que ens tenen ubicats al calaix de les assignatures maria, i les famílies i els alumnes no acaben de valorar els aprenentatges que l’educació física pot aportar al desenvolupament integral dels infants i adolescents.”

De seguida vaig empatitzar doncs els punts de relació amb la creativitat, l’art o el disseny són evidents. Només calia substituir paraules com educació física per la creativitat o l’educació en art i disseny. Tampoc fa falta centrar-se en l’educació formal. Com explico en la part teòrica l’educació és transversal així que no cal tancar-nos en l’anomenada educació formal. Aquest paràgraf em recordà que no estem soles. Que hi ha moltes pràctiques amb potencialitats multifuncionals. I en definitiva, amb aquest projecte volia posar en relleu i en valor la diversitat funcional de la creativitat.

Possible títol: diversitat creativa.

23 gen. 20
Al acostar-se el segon quatrimestre els horaris de pràctiques variaven. El cas és que canviava els matins dels dimecres per les tardes dels dijous. El 23 de gener fou el meu primer dijous a Casa Carlota, en tenia moltes ganes doncs s’havia que els dilluns i els dimecres es dedicaven al treball per encàrrec (disseny pur i dur) mentre que els dijous els estudiants feien equip amb membres del grup creatiu amb l’objectiu de concloure amb una exposició artística.

Com sempre vaig arribar abans per fer el cafè amb en Joan, m’encanta parlar amb ell, sempre aprenc coses noves. Parlàvem dels divendres (el taller que porto a terme a la fundació AURA on ell n’és partícip). De tant en tant ell feia l’ohm amb els dits, feia una respiració profunda i després reia. Li vaig preguntar si s’havia meditar i me’n va ensenyar. Em va sorprendre tant que li vaig proposar dirigir una sessió de meditació al inici del taller per l’endemà mateix. Content va acceptar!

Vaig recordar el banc de coneixement compartit (mencionat en la part teòrica del treball) i li vaig demanar l’opinió sobre si creia que podria estar bé que a l’inici de la sessió cada persona ensenyés a la resta quelcom que a ella li interessés. Podria ser una bona forma de conèixer-nos millor entre el grup sense deixar d’aprendre nous coneixements. En Joan seguia content i dient que sí. Li vaig remarcar si n’estava segur d’ensenyar-nos a meditar i content em seguia dient que sí.

el primer dijous a Casa Carlota
(1)

Amb aquestes que van tocar el timbre, era un home en una cadira elèctrica. No vaig voler anar a ajudar-lo perquè tenia present els consells de les TO: “deixar fer a la persona l’ajuda més que no pas que li facin tot”. Va obrir la porta, va passar i la va tancar amb unes quantes maniobres. Era l’Oriol! Era el tercer dia que coincidia amb aquest home. El primer fou al Blanc Festival, on els de Casa Carlota vàrem portar a terme uns tallers oberts al públic, en ells vaig treballar amb l’Oriol. El segon cop que ens vam trobar fou pel carrer, camí de Fabra i Coats i el tercer era aquell mateix dia. Ell també em va recordar i ens vam posar al dia.

L’Oriol és un home amb paràlisi cerebral, realment costa molt entendre’l quan parla però, amb paciència es pot fer, doncs ell mateix busca diferents estratègies per fer-se entendre. Encara no era la hora així que vam aprofitar per petar la xerrada. Em va preguntar: “de què t’agradaria treballar?” Li vaig respondre que en alguna espècie de tallers on compartissin coneixement entre un grup de persones per d’ur a terme activitats relacionades amb l’art i el disseny. Seguidament li vaig fer la mateixa pregunta. Em respongué que ell ja tenia feina en un taller ocupacional, li vaig preguntar: “i si poguessis canviar de feina quina t’agradaria fer?” Amb el que ell respongué: “tallers com aquests (de Casa Carlota) però, oberts a tothom”.

La resposta em va semblar brutal, vam seguir parlant sobre el tema i em va mencionar que havia estat a Berlín. Allà havia vist en un parc un grup de monitors que repartien claus i fustes als vianants i els proposaven construir cabanyes. M’ho vaig apuntar tot a una llibreta i vaig pensar “tant de bo pugui treballar amb l’Oriol”.

Es va fer la hora de començar i la Belén (la mà dreta de la Inge, la responsable de l’equip creatiu) va dir que si algú es podia posar amb l’Oriol ja que havia quedat sense parella. Al moment vaig aixecar el braç i vaig dir: “Jo!”. Vam xocar-nos les mans, la Belén es va apropar i em va dir que el gerent volia que l’Oriol continués un treball sobre un conte sobre una nena de la seva infància que havia realitzat durant al trimestre anterior. Li vaig preguntar si ell n’estava d’acord i repetia que no, que ja n’estava fart i que volia fer coses noves. El vaig respectar i vaig ignorar les indicacions de la Belén. Recordo que aquell moment va ser una mica violent, amb certs punts desafiants però, no estava disposat a continuar amb una proposta dels caps si el protagonista d’aquest projecte no n’estava d’acord.

Ell n’era conscient de que ens l’estàvem jugant i vam tirar milles. Al llarg de tota la sessió la Inge no es va apropar així que vam planejar el què vam voler. En un inici recordo que em va dir que ell volia fer quelcom que tant a ell com a mi ens agradés. No podia estar més d’acord i li vaig proposar reprendre el que havíem parlat abans de la sessió. Els tallers oberts al públic. Content em va dir que val.

Els dos ens esforçàvem per entendre’ns i quan ho aconseguíem ho celebràvem. Vam decidir fer quelcom similar a l’experiència que va veure a Berlín. Li vaig preguntar pel material i em va dibuixar una peça de l’Ego. Volia dissenyar una peça seriada i modular capaç de realitzar una construcció amb la repetició de la mateixa. Quan li preguntava què es podria construir em deia: “una làmpada, un bolso, el que vulguis”. L’experiència va ser impressionant era un repte comunicar-nos però, al final vam acabar amb una idea brutal.

En definitiva el producte es diria “Donut creatiu” i serien unes peces circulars de colors que s’enllaçarien amb brides blanques. Amb aquest material el públic podria experimentar i realitzar qualsevol objecte. Quan ja teníem els esbossos realitzats es va acabar la sessió, la Inge va aparèixer i el primer que ens va dir fou que no era el tema que es volia per l’Oriol. El vaig veure baixar el cap i esborrar el somriure. Li vaig preguntar per que li interessava al jefe que l’Oriol realitzés el conte i em digué perquè el conte parla de que cada persona es com és i està bé normalitzar-ho. La Belén també es va apropar i em va ajudar a defensar un discurs similar al què es proposava amb el conte. Amb aquestes que l’Oriol va tornar a somriure i la Inge va veure el potencial de la proposta. Doncs a part encaixava (a nivell estètic, formal i teòric) en un suposat paraigües de neuro-connexions que girava entorn l’exposició que s’hauria d’acabar presentant.

Com es sol dir, a vegades és millor demanar perdó que permís.